Teatre, cinema, fotografia...


diumenge, 19 d’octubre del 2008

Fight Club

Premi a la primera participació externa del bloc per a la Laia!! Has guanyat un... GRÀCIES!


La Laia després de llegir el Club de la lucha de Chuck Palahniuk es va haver de posar la pel·lícula immediatament per poder gaudir completament de la història. Ja sabeu que una imagen vale màs que mil palabras.


"Mira, et poso algunes frases del llibre-peli que m'han agradat, xq les penjis al teu blog (si vols, clar!). M'ha encantat el llibre (i m'he adonat que no vaig entendre gens la peli quan la vem veure x 1r cop!!!!)."


"Veo mucho potencial, pero está desperdiciado. Toda una generación trabajando en gasolineras, sirviendo mesas o siendo esclavos oficinistas. La publicidad nos hace desear coches y ropas, tenemos empleos que odiamos para comprar mierda que no necesitamos. Somos los hijos malditos de la historia, desarraigados y sin objetivos, no hemos sufrido una gran guerra, ni una depresión. Nuestra guerra es la guerra espiritual, nuestra gran depresión es nuestra vida. Crecimos con la televisión que nos hizo creer que algún día seríamos millonarios, dioses del cine, o estrellas del rock. Pero no lo seremos y poco a poco lo entendemos, lo que hace que estemos muy cabreados." Tyler Durden.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Obra mestra. No hi ha més a dir. El trailer de la nova peli de David Fincher (Se7en, El club de la lucha) pinta molt bé. Tracta d'un home que neix com un ancià i va rejovenint, al contrari que la resta de gent. Un cop més Brad Pitt és el protagonista. El títol és algo així com El asombroso caso de Richard no sé quantos. Esperem que arribi als cinemes aviat!

Anònim ha dit...

Jo que sóc d'una (o dues o més) generacions més gran que vosaltres, però que no he passat una guerra al meu país, considero que la pel·lícula és un tant nihilista, és a dir de la "merda" en la que ens trobem, només tinc afirmació personal que acabarà essent "merda" també, perquè es desfarà.
Ho sento, a mi no em va agrada gens, tot i que em va neguitejar, i això sempre és bo, perquè em proposava poc menys que el suicidi personal.
Crec que tinc vida, vida plena i no la vull ensorrar, encara que ho intentin des de fora, però és que només des de fora, des dels altres (amb ells i no contra ells) puc afirmar (ser, viure) la meva vida.

Josep Maria (49 tacos)